LES LLIMETES DE SANTA ANNA
Conten que a principis del segle setze hi havia un descendent dels moros de Morvedre, moliner de professió, que vivia en un molí situat entre Quart i Benavites, que encara hi és i s'anomena molí de l'Àrab.
Doncs bé, aquest moliner tenia una filla de dotze anys, de nom Zaïda i que, òrfena de mare, portava la casa i dedicava tota la seua existència a la cura de la greu malaltia que patia el seu estimat pare. De tradició mora li venia l'habilitat per a fer els xarops i almívars que amb afany utilitzava per a aliviar el dolor que la malaltia pulmonar produïa en son pare. Per desgràcia la dedicació i l'amor no foren suficients per a salvar el pare, que una nit freda d'hivern morí en braços de ZaMa. Com no podia heretar la regalía de son pare i temia ser víctima del baró, Zaïda pensà fugir. Algú li havia parlat del convent de religioses de Morvedre que feien caritat i pensà que aquest podria ser un bon refugi per a ella.
Una nit emprengué el camí, vorejà el Cabeçolet i apagà la set a la muntanyeta de l' Aigua Fresca. Travessà el riu i, pels afores de Morvedre, arribà al raval de Santa Anna.
Tocà la campaneta del convent i, com que no trobà contestació, botà el mur i caigué a l'hort. Molt a prop veié una llimera de gran capçada i pensà que les llargues branques la protegirien de la fredor de la nit. Recolzada en la soca de la llimera veié com els estels del firmament il.luminaven els fruits i, pensant en la seua agror, recordà son pare. Capficada en aquests pensaments i cansada pel camí recorregut trobà la son.
Les maitines marcaven un nou dia per a les religioses quan, unes novícies que anaven cap a l' hort, eixien per la porta de Jesús. De sobte, van veure sota la llimera una jove arrupida pel fred. El murmuri de les veus i el revol de tant de moviment despertà Zaïda, que, en veure's envoltada per tants hàbits, temorosa, esclatà en plors. Animada per l'amabilitat que aquelles persones li mostraven començà a contar la seua història.
Les monges del convent, ànimes caritatives on n'hi hagen, escoltaren la història de la jove i en sentir-la se'n compadiren i li oferiren refugi en el convent. Tan bé tractaren les monges Zaïda que aquesta decidí quedar-se a viure amb elles. La seua humiltat i la seua aplicació en les matèries que li ensenyaven van fer que prompte Zaïda fóra considerada com una vertadera germana de la congregació.
Coneixent la priora del convent l'habilitat de Zaïda per a la confecció d'arrops, xarops i almívars, li encarregà que ajudara en aquesta tasca Caterina, la cuinera del convent. Quan Zaïda feia aquests dolços el record de son pare l'envaïa i, tendrament, pensava que quan algú els tastara li endolçarien la vida. Aquest sentiment feia que s'entregara en el seu treball i que els seus almívars foren d'una qualitat exquisida.
Un dia, estava Zaïda enfeinada amb els perols de coure plens d'almívar, elaborant un encàrrec per a una noble taula, quan la priora la cridà i, obedient, deixà la cuina un moment. A l'hort, sota la llimera, jugaven alegrement unes novícies que, veient que la mora deixava la feina, pensaren a fer-li una broma i abocaren als perols d'almívar un grapat de llimes de la llimera que Zaïda tant estimava. Quan la jove tornà als perols i remogué l'almívar s'adonà que hi havia uns cossos estranys. En tragué un i veié que era una llimeta igual en tamany a les que es criaven en la llimera de l'hort. Tornà a posar el cullerot i en tragué una altra i una altra... Commoguda, buscà en tots els perols i en tots trobà el mateix. Sabedora de la greu situació que per culpa seua posava la comunitat, Zaïda no tingué valor per a dir a la priora el que hi havia passat i ja de nit fosc es retirà compungida a la cella.
Les maitines marcaven un nou dia quan la priora i la cuinera es dirigiren a la cuina per supervisar la feina. Gran enuig tingué l'abadessa en introduir el cullerot de boix en l'almívar i traure del fons un parell de llimetes verdes, daurades i blanes. Però, atreta per un impuls inconscient, provà el dolç i el seu semblant delatà la seua satisfacció: aquell fruit agre, de corfa amarga, s'havia convertit en un deliciós dolç. Quines llimes més exquisides i saboroses! Quin àpat més celestial!
Deixà el cullerot i es dirigí cap a la jove Zaïda, l'abraçà i la felicità per haver fet aquest dolç, digne de les millors taules. Estranyada per la reacció de la priora i encuriosida per aquest fet, provà una llimeta. Satisfeta pel bon sabor que tenia, dirigí els ulls humits cap a la llimera, la mirà i en silenci li donà les gràcies. Molt els va costar fer que la gent tastaren les llimetes però quan ho feren tots quedaren encisats pel nou dolç i prompte foren conegudes com les millors llepolies venudes pels arropers de Morvedre.
Tanta fou la fama que tingueren que el virrei de València volgué tastar-les i amb aqueixa finalitat manà al ballester del castell de Morvedre que li'n portara dues gerretes. Tan bona impressió li causaren les llimetes que volgué conéixer el lloc on es feien i les mans que les treballaven. Així fou com l'any 1518 el virrei visità el convent de Santa Anna de Morvedre, conegué la bondadosa Zaïda i les abnegades religioses. Agraït per l'exquisidesa del seu treball i comprovant la precarietat amb què es veien obligades a viure, els concedí una donació important i els oferí una llicència de tres anys per a trencar la clausura i poder recaptar fons per a reconstruir la capella.
La fama de les llimetes fou tan gran que fins i tot les tastà el rei de les Espanyes que, complagut, féu una donació al convent que permeté reemprendre les obres del monestir allà per l'any 1586.
Diuen que Zaïda morí molt velleta, satisfeta d'haver viscut i ajudat les mongetes bondadoses que l'acolliren en el convent quan tenia dotze anys. Diuen també que Zaïda, abans de morir, pregà ser soterrada al peu de la llimera amb la cara mirant cap a Còrdova i que des d'aleshores un estel brilla totes les nits il.luminant la llimera de les llimetes de Santa Anna.
