EL CAVALL D'OR
Fa poc més de dos mil dos-cents anys, els cartaginesos i els romans es disputaven la Mediterrània, la mar que segons els savis de l'època es trobava al bell mig de la Terra. L'afany cada dia més gran per dominar el comerç dels pobles que envoltaven la Mediterrània els enfrontà militarment durant molts anys, conflicte que es coneix com Guerres Púniques. Després de la Primera Guerra, romans i cartaginesos signaren el Tractat de l'Ebre, pel qual els cartaginesos no podien conquistar les terres de la península Ibèrica que se situaven al nord del riu Ebre. Això volia dir que la ciutat de Sagunt, que es troba al sud, quedava sota el seu domini.
En aquell temps Sagunt era una pròspera ciutat, tant important que no acceptà el domini cartaginés i per contra volia mantenir amb Roma les velles relacions d'amistat. L'actitud dels saguntins posava en dubte el poder que donava el Tractat de l'Ebre a la potència cartaginesa i, a més a més, ho feia posant-se al costat de la seua ancestral enemiga, Roma. El que per als dirigents saguntins era un dret, per als cartaginesos era un desafiament intolerable, de manera que el jove i intrèpid general cartaginés Anníbal organitzà un exèrcit de cent cinquanta mil homes i s'encaminà cap a Sagunt per sotmetre-la. Assabentat el poble saguntí de les maniobres d'Anníbal, emmagatzemaren aliments, reforçaren les muralles, prepararen les armes i enviaren missatgers a Roma perquè vingueren a ajudar-los.
Conten que quan l'exèrcit cartaginés arribà al territori saguntí, que potser s'anomenava Arse, començaren a prendre els llogarets i les vil-les que s'escampaven pel territori. Més difícil devia ser per als cartaginesos vèncer els escamots que, proveïts des de Sagunt, s'amagaven per les serres i els sorprenien en creuar colls i vallades. Amb el pas dels mesos, però, la força de l'exèrcit cartaginés i l'enginy d'Anníbal aconseguiren reduir els arsetans a la ciutat de Sagunt, que s'alçava a la muntanya que domina la vall del riu.
Assetjada la ciutat, els saguntins només podien defensar-se i esperar l'ajuda dels romans. Anníbal els atacava per on li convenia amb gran quantitat d'homes i de màquines de guerra: catapultes per a arribar a les muralles des de lluny, torres per a encalçar els defensors de les muralles, ariets per a tombar portes, ... Els saguntins, éren destres en l'ús de les armes, sobretot amb la fona i la llança curta que anomenaven falàrica. Es batallava cada dia braument i en un dels atacs cartaginesos, els saguntins li clavaren una falàrica en una cama al mateix Anníbal. El setge s'allargava i, si bé els romans enviaren ambaixadors per a parlamentar amb els cartaginesos, l'exèrcit no arribava per a ajudar els saguntins.
Els aliments s'acabaven i les forces saguntines s'exhaurien. Tota persona hàbil, vella, dona o criatura, es prestava a la desesperada defensa. La situació era tan angoixant que a una saguntina prenyada que lluitava amb totes les seres forces contra l'enemic instigador li arribà l'hora de parir i el nadó, sentint tanta crueltat al seu voltant, preferí tornar-se'n al si matern.
Un saguntí, Alcó, tingué la iniciativa personal d'intentar salvar el que fóra possible i amb habilitat aconseguí eixir de Sagunt i arribar fins a Anníbal. Alcó li pregà al despietat general que exposara les condicions d'una possible rendició de Sagunt i ell li digué que perquè els supervivents no perderen la vida, havien d'entregar-li tot l'or i havien de construir la ciutat on ell els indicara. Alcó es va sentir tan vexat que no s'atreví a tornar a la ciutat per exposar als seus conciutadans les exigències dels cartaginesos.
Aleshores, Alorc, un home que havia viscut a Sagunt, i que en aquell moment estava a les ordres d'Anníbal, acceptà ser el portador d'aquell missatge tan nefast. Quan Alorc exposà el pacte de rendició al senat saguntí, el refusaren de soca-rel perquè entengueren que, si l'acceptaven, perdien la dignitat com a poble i perquè les riqueses serien aprofitades en contra dels seus amics, els romans. A partir d'aquest moment la sort dels saguntins estava escrita.
Quan els saguntins veieren imminent la batalla final, elaboraren un pla perquè amb la seua derrota Anníbal no aconseguira ni béns ni esclaus. Així, mentre els saguntins vigorosos lluitaven fins a la mort, els que no podien combatre feren una foguera enmig de la ciutat on començaren a cremar totes les pertinences i finalment es llançaven ells també al foc redemptor. Al mateix temps, el senat saguntí elegí secretament els orfebres de més confiança i responsabilitat i, després de reunir l'or que posseïa la ciutat i la gent, el foneren i llauraren una sola i extraordinària joia, un cavall d'or. Seguidament, l'amagaren en un lloc secret. En acabar, els orfebres es llançaren a la foguera on moriren i amb la mort s'emportaren el secret d'on havia quedat amagat.
La victòria d'Anníbal fou fulminant, però és ben sabut que quan Anníbal entrà a la ciutat de Sagunt només hi va trobar morts i cendres. Amb ràbia la destruí¡ només hi va deixar en peu el temple de Diana.
Set anys més tard, quan Publi Corneli Escipió restituí Sagunt a l'Imperi romà, tampoc no va trobar el tresor. Potser per no desacreditar-se uns i altres feren córrer la veu que l'or, i també la plata, havien estat fosos amb plom i s'havien perdut per sempre més.No obstant això, a Sagunt s'ha conservat al llarg dels segles la llegenda segons la qual el tresor de la ciutat, fos en un cavall d'or, quedà amagat en un lloc desconegut de l' antiga ciutat ibèrica. I així és que molta gent ambiciosa ha buscat i busca furtivament per tot arreu de la muntanya del Castell el cavall d'or de Sagunt. És ben sabut, però, que aquesta activitat a més d'estar prohibida el que aconsegueix és destruir el rastre del nostre passat.
