EPILEG

EPILEG

La denominació del riu que pasa per Sagunt ha sigut sempre objecte de discussió. Alguns l’identifiquen amb el Perkes i s’ho atribueixen als grecs la paternitat de tal denominació. Altres li anomenaven Betis o Boetin, Sérabis, Turulis, Idubeda… En la més remota antigüetat el nostre riu era conegut amb el nom de Berques, els grecs Pallatia, Boetin, els romans. Durant la reconquesta es denominat de moltes diverses maneres: de Toro, de Sogorb, de Morvedre….

Jaume I, amb ocasió de la conquesta reconeix una situació de fet anterior, establint, per privilegis de 4 de les kalendes d’agost de 1248, l’exclusivitat de l’ús de les aigües del riu de Sogorb a favor de la villa de Morvedre constituïnt d’aquesta manera la primera denominació documentada. Beuter es el segle XVI crida al nostre riu “Palància”. No sabem si fou aquest el primer nom que va rebre el nostre riu, el que si tenim clar es que la denominació va adquirir la carta de natura molt prompte, coneixen-lo fins ara amb tal nom.

Les antigues cròniques diuen que els grecs van fundar un temple dedicat a la dehesa Pallas-Minerva, al peu del mateix riu que banyava els murs de Zacinto. En la ciutat es van acunyar (tres segles abans de crist) monedes que en una de les seues cares apareix mencionada la dehesa de la mitologia grega i després adoptada pels romans.

Palas es el nom de la dehesa de la sabiduria i de les arts i oficis. També es coneguda amb la denominació de Athenea o Minerva, en els poemes homérics vam sempre junts els noms de Palas i Athenea; en Pndaro es gasta com a sinònim de Athenea.

COS CENTRAL

EL GARBÍ I LA SANTA CREU

En totes les grans cultures les muntanyes han jugat un paper important en la mitologia: els grecs deien que els seus déus residien a L'Olimp, que és la muntanya més alta de Grècia, la muntanya sagrada dels jueus és el Sinaí, etc. Moltes de les comarques valen­cianes tenen la seua muntanya màgica o si voleu mítica: a l'Alcalatén, Penyagolosa; a l'Alcoià, Mariola; a la Marina, el Montgó... i al Camp de Morvedre, el Garbí.

El Garbí és una muntanya dels darrers contraforts de la Serra Calderona, de 601 m d'alçada, amb una vessant suau, per la qual es pot pujar a peu pla, i l'altra tallada verticalment. Del cim estant, s'observa tot el Camp de Morvedre i, en dies clars, des de les Columbretes fins al cap de Cullera. Contemplar el paisatge des d'allí dóna una sensació de benestar i eufòria tal que tothom es queda trasbalsat a un món idíl.lic i meravellós, on es desperten els més profunds sentiments de les persones.

El Garbí juga un paper important en la definició del temps at­mosfèric, atés que, per la seua alçada, trenca o modifica la direc­ció dels vents i desfà les tempestes i en minva la intensitat i efec­tes (pluja, pedra, llamps,...). A la comarca són d'ús les expressions:

"Garbí emboirat, a picar espart",

"Quan el Garbí porta capell, fica't a casa i fes cordell" "Si la tronada passa el Garbí..."

Pujar-hi en colla ha estat per a la joventut com una cerimònia iniciàtica que després es conta amb satisfacció perquè demostra haver fet allò propi d'una persona adulta. La visita a la muntanya és una fita obligada en dates determinades al llarg de l'any: quan comença la primavera, en Pasqua, per Sant Jaume...

Al segle XVIII, anomenat segle de les llums, es pensava que, mitjançant la raó, les persones podien dissipar les tenebres de la superstició dels tabús dels segles anteriors. L'església catòlica, per tal de mantenir la seua influència en la societat, realitzava missions recato] itzadores per tot arreu.

Conten que en 1787, fra Diego José de Cadis, frare caputxí, predicava a València que la millor forma de protegir el camp i les collites contra les tempestes i pedregades era col.locar creus en els camins i muntanyes. En un dels sermons, l'escoltava Baltasar Galvis, llaurador natural d'Albalat, casat i veí d'Estivella, que va decidir proporcionar al poble una creu i Baltasar encarregà al caputxí Fèlix d'Albalat, nebot i fillol seu, que la manara fer a un fuster i que la beneïra fra Diego.

Josep Sacanelles, fuster, que tenia el taller al cantó del cemen­tiri de Sant Joan del mercat de València, fou l'elegit per a fer la creu i la féu gratuïtament amb una fusta de molt bona qualitat que tenia guardada. Feta la creu, fou portada al convent dels caputxins de 90

València, on la beneïren seguint el ritual d'un memorial que va enviar fra Diego des de Múrcia. Col.locaren als quatre extrems de la creu els quatre evangelis i al centre un lignum crucis, és a dir, un fragment de la Vera Creu en la qual va morir Jesucrist, així com també algunes relíquies del monestir de Ntra. Sra. de Montserrat. Beneïda la creu, concedia vuitanta dies d'indulgència a qui davant d'ella resara un credo o diguera de tot cor:

Sant Déu, sant Fort, sant Immortal! Allibereu-nos, Senyor, de tot mal.

Un carreter d'Albalat la portà a Estivella a casa de Baltasar i aquest la traslladà a casa de Joan Baptista Obrer, administra­dor del baró i persona més principal. En una reunió, es decidí que el dia 18 de març, vespra de Sant Josep, patró del poble, la pujarien a una de les muntanyes properes al poble. Una gran gentada es reuní aquell dia a Estivella per pujar la creu a la muntanya i, sense una direcció definida, iniciaren la marxa. En arribar a la muntanya de l'Albarda desestimaren el lloc i tots cridaven: Al Garbí! Al Garbí! I cap allà s'encaminaren. Ja al Garbí, els majors descansaven de la fatiga del viatge i els joves s'entretenien tirant pedres grosses rodolant muntanya avall quan, de sobte, sense saber com, es botà foc. Incomprensible­ment, ningú no havia advertit que la malesa es cremava i, prompte, el foc s'estengué per tot arreu i la gent quedà envolta­da per les flames. Tothom invocà l'ajuda de la creu i, a l'ins­tant, les persones es van veure lliures del foc i de les flames, i va quedar només la creu al bell mig de l'incendi. La gent veia perdre el que desitjava i el que tant esforç els havia costat, però en acabar-se el foc, s'adonaren que la creu estava intacta i sense cap dany. Tothom interpretà que la muntanya, el Garbí, donava la benvinguda a tan bona hostessa.

Per tots aquells esdeveniments, la Santa Creu no va poder ser col.locada aquell dia, tasca que es deixà per al dia de Sant Josep. A L' endemà es deixà veure l'arc iris, cosa que fou interpretada com un senyal de la pau i de la seguretat que es gaudiria per l'acció benefactora de la Santa Creu. Així doncs, el dia 19 de març de 1787 s'alçà la creu al cim del Garbí i en Joan Baptista Obrer pagà dues calderes de menjar ben cuinat per a tots els que treballaren en la col.locació.

De tot açò deixà constància en Tomeu Galvis en un escrit de 1831 i, al mateix document, fra Mariano d'Estivella, caputxí i mestre del poble, certificà que ell ho va presenciar quan només tenia 6 anys i 11 mesos.

El cas és que, d'aleshores ençà, la gent d'Estivella no té memò­ria que hi haja hagut cap pedregada que causara mal en el terme, perquè, en situar-se les tempestes més horroroses a sobre, es des­fan i s'esvaeixen. La Santa Creu del Garbí es venera a l'església d'Estivella i al cim, en una ermita recentment restaurada, només en resta l'empremta.

ESCENA 4

 

LES LLIMETES DE SANTA ANNA

Conten que a principis del segle setze hi havia un descendent dels moros de Morvedre, moliner de professió, que vivia en un molí situat entre Quart i Benavites, que encara hi és i s'anomena molí de l'Àrab.

Doncs bé, aquest moliner tenia una filla de dotze anys, de nom Zaïda i que, òrfena de mare, portava la casa i dedicava tota la seua existència a la cura de la greu malaltia que patia el seu estimat pare. De tradició mora li venia l'habilitat per a fer els xarops i almívars que amb afany utilitzava per a aliviar el dolor que la malaltia pulmonar produïa en son pare. Per desgràcia la dedica­ció i l'amor no foren suficients per a salvar el pare, que una nit freda d'hivern morí en braços de ZaMa. Com no podia heretar la regalía de son pare i temia ser víctima del baró, Zaïda pensà fu­gir. Algú li havia parlat del convent de religioses de Morvedre que feien caritat i pensà que aquest podria ser un bon refugi per a ella.

Una nit emprengué el camí, vorejà el Cabeçolet i apagà la set a la muntanyeta de l' Aigua Fresca. Travessà el riu i, pels afores de Morvedre, arribà al raval de Santa Anna.

Tocà la campaneta del convent i, com que no trobà contestació, botà el mur i caigué a l'hort. Molt a prop veié una llimera de gran capçada i pensà que les llargues branques la protegirien de la fre­dor de la nit. Recolzada en la soca de la llimera veié com els estels del firmament il.luminaven els fruits i, pensant en la seua agror, recordà son pare. Capficada en aquests pensaments i cansada pel camí recorregut trobà la son.

Les maitines marcaven un nou dia per a les religioses quan, unes novícies que anaven cap a l' hort, eixien per la porta de Jesús. De sobte, van veure sota la llimera una jove arrupida pel fred. El murmuri de les veus i el revol de tant de moviment despertà Zaïda, que, en veure's envoltada per tants hàbits, temorosa, esclatà en plors. Animada per l'amabilitat que aquelles persones li mostraven començà a contar la seua història.

Les monges del convent, ànimes caritatives on n'hi hagen, es­coltaren la història de la jove i en sentir-la se'n compadiren i li oferiren refugi en el convent. Tan bé tractaren les monges Zaïda que aquesta decidí quedar-se a viure amb elles. La seua humiltat i la seua aplicació en les matèries que li ensenyaven van fer que prompte Zaïda fóra considerada com una vertadera germana de la congregació.

Coneixent la priora del convent l'habilitat de Zaïda per a la confecció d'arrops, xarops i almívars, li encarregà que ajudara en aquesta tasca Caterina, la cuinera del convent. Quan Zaïda feia aquests dolços el record de son pare l'envaïa i, tendrament, pensava que quan algú els tastara li endolçarien la vida. Aquest sentiment feia que s'entregara en el seu treball i que els seus almí­vars foren d'una qualitat exquisida.

Un dia, estava Zaïda enfeinada amb els perols de coure plens d'almívar, elaborant un encàrrec per a una noble taula, quan la priora la cridà i, obedient, deixà la cuina un moment. A l'hort, sota la llimera, jugaven alegrement unes novícies que, veient que la mora deixava la feina, pensaren a fer-li una broma i abocaren als perols d'almívar un grapat de llimes de la llimera que Zaïda tant estimava. Quan la jove tornà als perols i remogué l'almívar s'adonà que hi havia uns cossos estranys. En tragué un i veié que era una llimeta igual en tamany a les que es criaven en la llimera de l'hort. Tornà a posar el cullerot i en tragué una altra i una altra... Commo­guda, buscà en tots els perols i en tots trobà el mateix. Sabedora de la greu situació que per culpa seua posava la comunitat, Zaïda no tingué valor per a dir a la priora el que hi havia passat i ja de nit fosc es retirà compungida a la cella.

Les maitines marcaven un nou dia quan la priora i la cuinera es dirigiren a la cuina per supervisar la feina. Gran enuig tingué l'aba­dessa en introduir el cullerot de boix en l'almívar i traure del fons un parell de llimetes verdes, daurades i blanes. Però, atreta per un impuls inconscient, provà el dolç i el seu semblant delatà la seua satisfacció: aquell fruit agre, de corfa amarga, s'havia convertit en un deliciós dolç. Quines llimes més exquisides i saboroses! Quin àpat més celestial!

Deixà el cullerot i es dirigí cap a la jove Zaïda, l'abraçà i la felicità per haver fet aquest dolç, digne de les millors taules. Estranyada per la reacció de la priora i encuriosida per aquest fet, provà una llimeta. Satisfeta pel bon sabor que tenia, dirigí els ulls humits cap a la llimera, la mirà i en silenci li donà les gràcies. Molt els va costar fer que la gent tastaren les llimetes però quan ho fe­ren tots quedaren encisats pel nou dolç i prompte foren conegudes com les millors llepolies venudes pels arropers de Morvedre.

Tanta fou la fama que tingueren que el virrei de València vol­gué tastar-les i amb aqueixa finalitat manà al ballester del castell de Morvedre que li'n portara dues gerretes. Tan bona impressió li causaren les llimetes que volgué conéixer el lloc on es feien i les mans que les treballaven. Així fou com l'any 1518 el virrei visità el convent de Santa Anna de Morvedre, conegué la bondadosa Zaïda i les abnegades religioses. Agraït per l'exquisidesa del seu treball i comprovant la precarietat amb què es veien obligades a viure, els concedí una donació important i els oferí una llicència de tres anys per a trencar la clausura i poder recaptar fons per a reconstruir la capella.

La fama de les llimetes fou tan gran que fins i tot les tastà el rei de les Espanyes que, complagut, féu una donació al convent que permeté reemprendre les obres del monestir allà per l'any 1586.

Diuen que Zaïda morí molt velleta, satisfeta d'haver viscut i ajudat les mongetes bondadoses que l'acolliren en el convent quan tenia dotze anys. Diuen també que Zaïda, abans de morir, pregà ser soterrada al peu de la llimera amb la cara mirant cap a Còrdova i que des d'aleshores un estel brilla totes les nits il.luminant la llime­ra de les llimetes de Santa Anna.

ESCENA 3

 

No tota la gent que habita al seu voltant ho sap. Ni de bon tros. Potser ni la meïtat. Però la Serra Calderona rep el seu nom en honor d’una jove actriu i cantant del segle XVII, María Calderón. Una dona que prompte va veure truncada la seua carrera al Madrid dels Àustria, i es va tindre que buscar la vida primer en un convent de monjes i després, en una inesperada jugada del destí, fent de bandolera en aquestes muntanyes. Al menys, aixó diu la llegenda. Li deien la Calderona, i les seues peripècies, adobades amb una història de d’amors impossibles, traïcions i intrigues, acabaren per donar nom a la estribació que és senya d’identitat del Camp de Túria. De fet, l’actriu va ser mare de Joan D’Àustria, qui en realitat era fill bastard de la relació d’ella amb el monarca Felip IV. I aixó va fer que el nom de la Calderona fóra objecte de la ira de qui volia perjudicar el seu fill, un dels polítics, militars, legisladors i estrategues més rellevants d’aquell segle.

LA CALDERONA

Durant el segle XVII es va estendre per les terres valencianes, com una autèntica plaga, el bandolerisme. Les causes que motiva­ren la proliferació d'aquests grups de persones al marge de la llei són molt diverses: criminals comuns que fugien de la justícia, moriscos que no havien volgut acceptar el decret d'expulsió, la mi­sèria que espentava els més humils a procurar-se mitjans de sub­sistència, les disputes entre els senyors que armaven gent per solventar les seues rivalitats i les de les seues famílies...

Conten que el capvespre d'un rigorós dia d'hivern, dos viatgers anaven amb presses de Morvedre a Puçol pel camí de València perquè la nit ja queia i havien sentit dir que aquestes terres no eren molt segures per la presència de colles de bandolers. Muntants sobre les mules guaitaven a dreta i esquerra intentant penetrar amb les mirades en la foscor del capvespre, que es feia més sobrecolli­dor per l'ombra que projectava l'enorme mole de la muntanya Ne­gra en tapar els últims rajos de sol. La preocupació els mantenia en silenci i només de tant en tant algú dels dos gosava de fer algun comentari, no tant per a parlar amb el company com per a intentar allunyar la por que la proximitat de la nit fa present en totes les persones quan són en llocs poc coneguts.

-Sembla que aquesta nit farà fred i encara no veiem els hostalets de Puçol.

De sobte, i sense saber d'on havien sorgit, es van veure envol­tats de deu o dotze persones a cavall que els van amenaçar amb es­pases, navalles i armes de foc. No tingueren temps ni d'adonar-se de la seua presència i ja els havien fet baixar de les bèsties a força de crits i algunes espentes. Els dos viatgers, aterrits, pensaven ja en la mort immediata quan van escoltar una estranya veu que els va dir:

-Poseu en aquest barret els diners que porteu a la bossa i qual­sevol altre objecte de valor que tingueu. No intenteu amagar res o la vostra presència en el món dels vius haurà arribat a la fi.

Els viatgers van obeir sense dubtar, encara que alguna moneda els va caure a terra pel tremolor de les mans i immediatament es van agenollar per implorar clemència a qui semblava el cap de la colla. Ni els hi va donar temps, perquè aquell grup de gent va desaparéixer tal i com havia arribat. Gràcies a la proximitat de la serralada, la nit se'ls va engolir en un tres i no res deixant-los ab­solutament bocabadats i sense acabar de saber com s'havien pro­duït els fets.

-Ja ens ho van advertir a Morvedre quan empreníem camí: "Puçol, passa'l amb sol". Ai! Si haguérem fet cas no ens tro­baríem en la situació en què ens trobem! -va lamentar-se un dels viatgers.

-Deixa de queixar-te -va contestar el seu acompanyant-. Anem-nos-en com més prompte millor, no siga cosa que baixe el feram de la muntanya i no acaben ací les nostres desgràcies.

Després d'una bona estona caminant, arribaren als hostalets que es trobaven a l'entrada de Puçol. Entraren en el primer que van topetar i contaren la sella aventura als qui s'hi trobaven.

-Encara heu tingut sort que podeu contar-ho -digué l'hosta­ler mentre els servia de beure-. És més freqüent que aquests han­dolers a més de robar les mercaderies i endur-se els carruatges i les bèsties, acabe matant els viatgers.

-I  no hi ha manera d'acabar amb ells? -preguntà un hoste que estava escoltant la història.

-Ja ho han intentat, però no hi ha qui puga fer-se amb ells -prosseguí l'hostaler-. Més d'una vegada han eixit els homes de la justícia a perseguir-los però tard o d'hora han perdut el rastre. Co­neixen cada pam del terreny, els camins de la muntanya són per a ells com els carrers del poble per a nosaltres, saben on es troba cada amagatall i fins i tot, aprofitant algun congost, han parat una embos­cada als soldats i els han fet fugir ocasionant-los més d'un ferit.

-I ningú no sap on es troba el seu campament? -preguntà un altre hoste.

-Ningú. Només una vegada un pastor contà que, per casuali­tat, va veure com la colla de bandolers entrava en una cova que hi ha darrere de Sant Esperit i, en anar-se'n, s'hi va atrevir a entrar i comprovà que allò era un laberint de passadissos. Des d'aquell dia la gent li ha posat el nom de cova dels Lladres i ningú no gosa d'acostar-s'hi.

-Sembla cosa de les forces de l'infern -va dir un dels viatgers.

-Han de saber que la gent anomena barranc del Diable al lloc on vostés han estat assaltats i per on els bandolers apareixen i desapareixen -afegí l'hostaler.

-Doncs no tenia veu de diable el cap dels que ens ha assaltat, sinó fina i aguda, com de dona -matisà l'altre viatger.

-Això confirma el que es comenta per aquestes terres -s'afanyà a continuar l'hostaler. Diuen que el misteriós personat­ge que dirigeix totes les accions d'aquesta partida de lladres és una dona, Maria Calderón, actriu coneguda amb el nom de la Caldero­na. Diuen també que fou l'amant del nostre senyor, el rei Felip IV, del qual ha tingut un fill i una filla, però que va entrar en amors amb un duc, important personatge de la cort. Sembla que l'esmen­tada senyora va visitar el duc mentre aquest residia a València. El rei, gelós, ordenà recloure-la en un convent i, per a evitar que la tancaren, el duc la va enviar amb un grup d'homes de la seua con­fiança a refugiar-se a les muntanyes de la nostra comarca. Amb el pas del temps aquest grup de gent ha esdevingut la banda de sal­tejadors que vosaltres heu tingut la desgràcia de sofrir.

Tanta fou la fama de la bandolera que a partir d'aleshores aquesta serra s'anomena la Calderona. I eren tan habituals els atracaments que els habitants del Camp de Morvedre encara diuen, quan són víctimes d'algun abús econòmic: "A robar a la Calderona".

ESCENA 2

 

EL CAVALL D'OR

Fa poc més de dos mil dos-cents anys, els cartaginesos i els romans es disputaven la Mediterrània, la mar que segons els savis de l'època es trobava al bell mig de la Terra. L'afany cada dia més gran per dominar el comerç dels pobles que envoltaven la Medi­terrània els enfrontà militarment durant molts anys, conflicte que es coneix com Guerres Púniques. Després de la Primera Guerra, romans i cartaginesos signaren el Tractat de l'Ebre, pel qual els cartaginesos no podien conquistar les terres de la península Ibèri­ca que se situaven al nord del riu Ebre. Això volia dir que la ciu­tat de Sagunt, que es troba al sud, quedava sota el seu domini.

En aquell temps Sagunt era una pròspera ciutat, tant important que no acceptà el domini cartaginés i per contra volia mantenir amb Roma les velles relacions d'amistat. L'actitud dels saguntins posa­va en dubte el poder que donava el Tractat de l'Ebre a la potència cartaginesa i, a més a més, ho feia posant-se al costat de la seua ancestral enemiga, Roma. El que per als dirigents saguntins era un dret, per als cartaginesos era un desafiament intolerable, de manera que el jove i intrèpid general cartaginés Anníbal organitzà un exèrcit de cent cinquanta mil homes i s'encaminà cap a Sagunt per sotmetre-la. Assabentat el poble saguntí de les maniobres d'Anníbal, emmagatzemaren aliments, reforçaren les muralles, prepararen les armes i enviaren missatgers a Roma perquè vingue­ren a ajudar-los.

Conten que quan l'exèrcit cartaginés arribà al territori sagun­tí, que potser s'anomenava Arse, començaren a prendre els lloga­rets i les vil-les que s'escampaven pel territori. Més difícil devia ser per als cartaginesos vèncer els escamots que, proveïts des de Sagunt, s'amagaven per les serres i els sorprenien en creuar colls i vallades. Amb el pas dels mesos, però, la força de l'exèrcit cartaginés i l'enginy d'Anníbal aconseguiren reduir els arsetans a la ciutat de Sagunt, que s'alçava a la muntanya que domina la vall del riu.

Assetjada la ciutat, els saguntins només podien defensar-se i esperar l'ajuda dels romans. Anníbal els atacava per on li conve­nia amb gran quantitat d'homes i de màquines de guerra: catapul­tes per a arribar a les muralles des de lluny, torres per a encalçar els defensors de les muralles, ariets per a tombar portes, ... Els saguntins, éren destres en l'ús de les armes, sobretot amb la fona i la llança curta que anomenaven falàrica. Es batallava cada dia braument i en un dels atacs cartaginesos, els saguntins li clavaren una falàrica en una cama al mateix Anníbal. El setge s'allargava i, si bé els romans enviaren ambaixadors per a parlamentar amb els cartaginesos, l'exèrcit no arribava per a ajudar els saguntins.

Els aliments s'acabaven i les forces saguntines s'exhaurien. Tota persona hàbil, vella, dona o criatura, es prestava a la deses­perada defensa. La situació era tan angoixant que a una saguntina prenyada que lluitava amb totes les seres forces contra l'enemic instigador li arribà l'hora de parir i el nadó, sentint tanta crueltat al seu voltant, preferí tornar-se'n al si matern.

Un saguntí, Alcó, tingué la iniciativa personal d'intentar salvar el que fóra possible i amb habilitat aconseguí eixir de Sagunt i ar­ribar fins a Anníbal. Alcó li pregà al despietat general que exposara les condicions d'una possible rendició de Sagunt i ell li digué que perquè els supervivents no perderen la vida, havien d'entregar-li tot l'or i havien de construir la ciutat on ell els indicara. Alcó es va sentir tan vexat que no s'atreví a tornar a la ciutat per exposar als seus conciutadans les exigències dels cartaginesos.

Aleshores, Alorc, un home que havia viscut a Sagunt, i que en aquell moment estava a les ordres d'Anníbal, acceptà ser el porta­dor d'aquell missatge tan nefast. Quan Alorc exposà el pacte de rendició al senat saguntí, el refusaren de soca-rel perquè entengue­ren que, si l'acceptaven, perdien la dignitat com a poble i perquè les riqueses serien aprofitades en contra dels seus amics, els romans. A partir d'aquest moment la sort dels saguntins estava escrita.

Quan els saguntins veieren imminent la batalla final, elabora­ren un pla perquè amb la seua derrota Anníbal no aconseguira ni béns ni esclaus. Així, mentre els saguntins vigorosos lluitaven fins a la mort, els que no podien combatre feren una foguera enmig de la ciutat on començaren a cremar totes les pertinences i finalment es llançaven ells també al foc redemptor. Al mateix temps, el se­nat saguntí elegí secretament els orfebres de més confiança i res­ponsabilitat i, després de reunir l'or que posseïa la ciutat i la gent, el foneren i llauraren una sola i extraordinària joia, un cavall d'or. Seguidament, l'amagaren en un lloc secret. En acabar, els orfe­bres es llançaren a la foguera on moriren i amb la mort s'empor­taren el secret d'on havia quedat amagat.

La victòria d'Anníbal fou fulminant, però és ben sabut que quan Anníbal entrà a la ciutat de Sagunt només hi va trobar morts i cen­dres. Amb ràbia la destruí¡ només hi va deixar en peu el temple de Diana.

Set anys més tard, quan Publi Corneli Escipió restituí Sagunt a l'Imperi romà, tampoc no va trobar el tresor. Potser per no desacreditar-se uns i altres feren córrer la veu que l'or, i també la plata, havien estat fosos amb plom i s'havien perdut per sempre més.No obstant això, a Sagunt s'ha conservat al llarg dels segles la llegenda segons la qual el tresor de la ciutat, fos en un cavall d'or, quedà amagat en un lloc desconegut de l' antiga ciutat ibèrica. I així és que molta gent ambiciosa ha buscat i busca furtivament per tot arreu de la muntanya del Castell el cavall d'or de Sagunt. És ben sabut, però, que aquesta activitat a més d'estar prohibida el que aconsegueix és destruir el rastre del nostre passat.

ESCENA 1

 

LA FUNDACIÓ DE SAGUNT

Fa més de dos mil cinc-cents anys els habitants de l'actual Camp de Morvedre vivien en xicotets poblats construïts sobre les muntanyetes que s'escampen per la vall del riu. Eren agricultors que cultivaven el blat, les olives, el raïm, les figues... i criaven animals domèstics que els servien per a alimentar-se, per a aju­dar-los a treballar i per a tenir cura dels seus béns. Coneixien la ceràmica i s'havien iniciat en la utilització dels metalls. El co­merç es feia intercanviant productes. Com que no tenim notícies escrites d'aquella època, l'anomenem prehistòria.

Per aquell temps, a l'orient de la Mediterrània, hi havia pobles com el grec que havien aconseguit un elevat nivell en l'organitza­ció social, en el treball de les matèries, en la fabricació d'objectes i dominaven l'escriptura, amb la qual expressaren els sentiments i racionalitzaren les idees. Ailàs, els grecs!

Si ens fixem en un mapa de Grècia observarem que és una pe­nínsula molt retallada i amb moltes illes. La necessitat de viatjar per la mar propicià el desenvolupament de la navegació, art que els portà a recórrer la Mediterrània i a fundar colònies. Les colò­nies propiciaren el comerç i n'estengueren la cultura.

Conten que Hèrcules, el més famós heroi grec, dirigia una flo­ta naval per la Mediterrània en un dels seus treballs. Una de les naus de la seua flota procedia de l'illa de Zante i era comandada pel seu rei Zacint. Aquelles naus, gegants peixos de fusta tripulats per herois mítics, solcaven la Mediterrània amb l'ajuda dels déus. Si el déu Eol els propiciava bon vent, a la veu dels capitans els mariners desplegaven les veles i tensaven les cordes al ritme de joiosos cants. Si el déu Poseidó calmava les aigües, els homes més forts batien els pesats rems al ritme sec del tabal. Navegaven vorejant la costa i atracaven de tant en tant per refrescar.

Així s'acostaren a la península Ibèrica i, finalment, arribaren front a la costa de la fèrtil Vall de Segó. Hèrcules indicà des de la seua nau a Zacint que la terra fèrtil que s'albirava era el lloc on havia de desembarcar mentre ell continuaria una jornada més vo­rejant la costa. Tot seguit, la veu ferma de Zacint ordenà plegar veles, controlar el calat i atracar la nau al lloc més adequat. Ben situada la nau pel timoner, els remers l'aturaren i dos bragats ma­riners llançaren l'àncora.

Desembarcaren, comprovaren la bona acollida dels nadius i localitzaren els aqüífers més importants: estanys (d'Almenara), font (de Quart) i el riu. Zacint i els seus homes aconseguiren carn fresca i fruits saborosos. Dinaren com feia temps no ho havien fet.

L'abundància del menjar i la calor de l'estiu convidaven a fer una sesta a l' ombra. Zacint buscà una frondosa figuera i ordenà als 12 seus homes que no el molestaren fins que es despertara. Es gità tranquil' lament i embolcallat pel cant de les cigales es va adormir profundament. En això, una serp s'esmunyí per la soca de l'arbre i arribà al cos plàcid del capità. El braç de Zacint estava estés a terra. La serp avançava sinuosa quan li rossà la mà. La retirà instintiva­ment i el rèptil, interpretant erròniament que el gest era una ame­naça, li mossegà el braç. El mortal verí tingué un efecte fulminant. Zacint morí i no tornà a despertar del seu somni.

Passava el temps i els zantins, veient que no despertava, s'im­pacientaven. Ningú, però, no gosava molestar-lo. A la fi, contra­venint les selles ordres, s'acostaren a ell i veieren el seu cos blanc i fred com el marbre. Els guardians cridaren d'espant i un gran estupor envaí tothom. Prompte descobriren en el braç la incon­fundible mossegada d'una serp.

La notícia s'estengué pel campament i omplí de tristor els zantins. Ràpidament enviaren missatgers a Hèrcules per fer-li sa­ber el desgraciat incident, el qual, en assabentar-se, lamentà la mort del seu incondicional capità i com un rellamp acudí al seu costat. Quan arribà on jeia el cos sense vida del seu amic, i davant dels desolats zantins, prometé que el seu treball i la sella mort no passarien desapercebuts en la història, perquè sobre el punt més alt de la muntanya que domina la vall del riu construirien en memòria d'ell un magnífic mausoleu on reposarien per sempre més les despulles del rei de Zante i edificarien al voltant una ciu­tat habitada pels grecs que desitjaren romandre al costat del seu rei.

I potser es féu així, perquè alguns topònims comarcals sem­blen guardar relació amb aquesta llegenda: el camí de la Serpeta i la torre d'Hèrcules. El camí de la Serpeta es troba en la partida de Palmosa entre les Valls i Sagunt. En aquell camí hi havia una pe­dra en forma de serp que immortalitzà la bestiola que matà Zacint. La torre d'Hèrcules és encara el punt més alt de la mun­tanya del castell de Sagunt on es poden observar restes d'una important i molt antiga torre.

Per una altra banda, els arqueòlegs situen en la zona més alta de la muntanya del Castell i els voltants les restes de poblament més antic de Sagunt, i, fins i tot, alguns estudiosos han considerat que el nom de Sagunt podria derivar de Zacint.